Noooo!! no m'estic fent publicitat! .
El millor de mi és el títol de la pel·lícula que van projectar ahir en el cicle "cinema i dona" aquí al poble.
Es va estrenar al gener del 2008 i com que el tema no té caducitat, vam gaudir-la fora de temporada. Ara la digereixo parlant-ne aquí una mica...i és que em va agradar, que hi voleu fer?!
Un tema tractat amb duresa, però sense dramatisme forçat. El xoc de trobar una cosa i descobrir que no és el que esperaves. Que és més difícil donar el nostre temps, dedicació, atencions..."la teva vida" a qui estimes, que no pas un troç de fetge. Alhora que no vols rebre aquesta "vida" d'un ser que no n'està convençut.
.
Si us he despertat curiositat mireu el trailer de la pàgina i us en podeu fer una lleu idea. Volia deixar constància del missatge del "flim" i expressar que estic d'acord amb la directora, que el millor que tenim és -La nostra vida-
4 comentaris:
Buffffff... és dificil descobrir "l'autentica rialla" de l'amor i del donar...
però és esperançador saber que aquesta existeix...
i que certament hi ha gent, que no tem (perdi el que perdi, guanyi el que guanyi...) de trobar-la, buscar-la o descobrirla.
Quo ...amb una lupa a la ma!
Com diu en Quo, l'esperança és l'últim que es perd i potser un dia algú o un mateix, estarà disposat a donar aquest temps, aquesta dedicació, les atencions, perquè creu que val la pena.
Jo mateixa vaig donar molts anys de vida a una relació que s'ha vist frustrada i potser no hagués sabut donar un troç de fetge. El que per alguns és fàcil per altres és molt difícil. Ara ja no espero res i menys que em dediquin un temps forçat. I tu també ho saps.
E.
Q b compartir aquest temps en paraules per la xarxa!
he tocat un tema delicat...
Quo: quan acabis amb la lupa ens la passes...juarrr!
E: "Ho sé", però també sé que jo també tinc "la meva vida" i miro acuradament que s'espera de mi i valoro el temps que em dediquen, sigui poc o molt.
El bloc n'és un exemple: n'hi ha que no diuen mai res, però passen a dedicar-hi un bri de temps.
_Tampoc vaig a Sta Coloma...en coneixerem en una altra ocasió?
És més fàcil donar un troç de fetge que donar el nostre temps, dedicació i atencions a un-a altre... ven cert!!! Amb el temps acabes veient que el que donaves no era amor de veritat, era un fals amor que amagava una dependència cap a una altra persona, no saber estar sol, voler que un-a altre omplís els teus forats.... però el bo es adonar-se'n i a la pròxima no tornar-ho a fer, situació que també resulta més complicada del que sembla, però segons el meu lema qui et fa mal sense mala intenció és humà i es mereix el respecte. A la UVic el mes vinent passen unes xerrades sobre dona i esport, us hi apunteu!!!!
Publica un comentari a l'entrada