treballant a la muntanya

Aquest cap de setmana ha estat diferent, realment diferent. La Mon i jo hem patit una mena de rapte, la Thelma s'ha pogut escaquejar del tot. De forma atípica hem estat treballant. He decidit citar-ho aquí, perquè quedi en el record i per fer-vos partíceps d'una de les tasques que mai abans m'havien plantejat en la nostra feina com arquitectes, però que també existeixen: la reconstrucció d'un poble de muntanya. Divendres a la tarda marxem equipades amb cintes métriques, làser, llapis, paper...i molta roba d'abric. Arribem a lloc i fem un primer reconeixement del territori: som a 1120m d'alçada, enfontades a Cadí, quina vista!!!! gaudim de la posta de sol i a sopar i dormir a la única casa ja arreglada del conjunt.Dissabte, acompanyades d'en Pinxo, un nou amic de quatre potes amb una energia inesgotable, llàstima que no sàpiga llegir números, comença la tasca de pendre mides. Aquí és quan prens conciència de la possible vida dels nostres avanpassats. Com s'ho manegaven aquesta gent per passar aquí dalt un hivern d'aquests tant gèlids??? Perquè us en feu una idea l'ample dels murs va d'entre 65cm a 1m i la llum màxima és d'uns 7 metres condicionada per l'alçada dels arbres que creixen aquí dalt. I si queda algun indici de finestra no fa més de 60x60 cm, una perfecta cavaneta, un refugi.Hem de completar una mena de trencaclosques entre cases, palleres i patis. Sort que el sol avui també ha decidit col·laborar en la causa i ens ha ajudat a fer la tasca més portable.Diumenge la Mon, mentre jo escric aquestes quatre línies, passa a net l'aixecament del poble. Jo em pregunto si mai el veurem reconstruït, però si fos així ja us asseguro que és una llaminadura per tots els que ens agrada llevar-nos veient com surt el sol i despedir-nos del dia amb la seva posta, sempre acompanyats de la nostra estimada Serra del Cadí.